FI

Si més no de moment...

Ja tenim data

Ahir finalment es va anunciar que el proper dia 28 de novembre hi haurà eleccions al Parlament de Catalunya. Coincideixo en pensar que seran molt importants per al nostre país perquè per primera vegada l'independentisme tindrà l'oportunitat de fer realitat el seu gran i llunyà somni. 

Particularment tinc molt clar que per primera vegada no votaré ERC. Entenc que durant vuit anys ha tingut l'oportunitat de demostrar quin era el seu projecte polític i m'ha quedat molt clar que passa més per mantenir una bona butaca que no pas per  treballar per la independència. Ara els caps d'ERC s'omplen la boca de pedigrí independentista, com si el fet de tenir molta antiguitat com a formació els fes automàticament millor que els altres, i de referèndums sobiranistes quan saben, i al País Basc ha quedat ben palès, que l'estat espanyol mai ho permetrà i ha creat les lleis necessàries per evitar-ho.

Aquest cop el meu vot anirà a Solidaritat o Reagrupament, però encara no tinc clar quina opció triaré. És una llàstima que les dues formacions no s'hagin pogut posar d'acord per a presentar una única candidatura tot i que entenc les seves legítimes raons. En qualsevol cas crec que és un gran encert haver acordat un pacte de no agressió i fer causa comuna a favor de l'independentisme. La campanya serà prou dura i altra feina tindrem que perdre el temps barallant-nos entre nosaltres perquè no ens enganyem, els grans mitjans ignoraran aquestes dues formacions i internet jugarà un paper cabdal en la difusió de les seves propostes. En aquest sentit penso que tots hem de posar el nostre granet de sorra ajudant a fer córrer les informacions que se'ns facin arribar. De moment les enquestes diuen que Reagrupament està molt a prop d'entrar al Parlament, mentre que Solidaritat té més camí per recórrer. Serà qüestió de temps. 

No us penseu però que sóc un il·lús. La independència del nostre país sé que és lluny però, alhora, també penso que és més a prop del que alguns ens volen fer creure. Perquè imagineu per un moment que ens ho creiem i som capaços de sumar totes les ànimes independentistes del nostre país...

Una sortida a Montserrat

Feia anys que no pujava a Montserrat segurament perquè el motiu principal de la visita no m'interessa gens ni mica. Tot i això l'altre dia ens vam decidir i vaig quedar força sorprès del gran canvi que s'ha produït amb el cremallera i els funiculars. Recordo de petit que havíem de deixar el cotxe aparcat a la carretera i fer una bona caminada fins al monestir, en un ambient de caos que atabalava molt. Ara mateix això fa riure perquè amb els nous mitjans de transport s'ha guanyat en comoditat i en qualitat.

Es fa estrany al nostre país que a l'hora d'utilitzar un servei, el cremallera en aquest cas, et trobis un aparcament gratuït i vigilat perfectament indicat, a peu de carretera i en excel·lents condicions. És cert que el bitllet pot semblar una mica car (15,35€ per persona que inclouen l'anada i la tornada, un viatge amb el funicular i un audiovisual) però tenint en compte que estem a Catalunya, on hem de pagar per absolutament tot sense que això sigui sinònim d'un mínim de qualitat, a mi em sembla força ajustat. I sobretot veient que tot va funcionar bé i sense aglomeracions malgrat la molta gent que hi havia. Pel que fa als funiculars també molt bé, fins i tot em sorprèn no haver-hi pujat mai abans. El cert és que jo no recordava haver-los vist mai tot i que això tampoc vol dir que no hi fossin...


Va ser un bon dia, divertit per a tots i que em va fer recordar que a part de la Moreneta a Montserrat hi ha unes bones caminades i un munt de racons per descobrir. I això sí que m'interessa!!

Nils Lofgren: The Ghost of Tom Joad solo.

No és la primera vegada que en aquest blog escric de Nils Lofgren, però en aquesta ocasió no és per afegir res de nou sinó per deixar una mostra del seu increïble talent. Aquest solo, corresponent a la cançó The ghost of Tom Joad de Bruce Springsteen, es va enregistrar el 8 de maig de 2009 instal·lant una càmera al claviller de la seva guitarra. 

Deixant de banda l'espectacularitat dels dits corrent pel màstil és curiós comprovar com funciona la seva mà dreta. Normalment els guitarristes agafen la pua amb el dit gros i l'índex però Nils Lofgren fa servir una tècnica radicalment diferent. Si us hi fixeu veureu que té la pua enganxada al dit gros i això li permet tenir els altres quatre dits lliures, fet que aprofita per aportar sons diferents dins del solo i diferents figures. Bé, vosaltres mateixos podeu jutjar-ho!!

Historias de Roma

Enric González

2010

ISBN: 978-84-9867-792-8

Roma, la ciudad que se añora a sí misma, la ciudad en la que todavía se vislumbran escenas que deberían ser en blanco y negro, retratada magistralmente por un autor que ya nos regaló sus estupendas visiones de Londres y Nueva York.

Reconec que m'apassiona viatjar i veure món tot i que com  la majoria de mortals no tinc ni temps ni recursos per fer-ho com a mi m'agradaria. Per a mi viatjar no és estar quinze dies en un país veient pinzellades dels seus elements més característics, això és fer turisme i és el que fem quan tenim sort de gaudir d'uns dies de vacances. El que jo entenc com un viatge ben fet és una estada prou llarga en un indret que em permeti conèixer-lo a fons no només geogràficament sinó també socialment per intentar entendre com són la gent que l'habita i el seu tarannà. Res d'hotels, és interessant llogar (o que et deixin!) alguna cosa i haver de viure com un ciutadà més, esdevenint aquesta quotidianitat un pas fonamental per a entendre la seva manera de viure, les seves particularitats, el seu caràcter... Però qui té tres o més mesos per abandonar-ho tot i descobrir món? Qui té la sort de fer una feina que li agradi a l'estranger?

Suposo que és per la impossibilitat de viatjar d'aquesta manera que m'agrada tant la literatura de viatges. Reconec que és un gènere difícil perquè molts autors només coneixen els noms dels carrers de les ciutats i et volen explicar coses elementals que pots trobar en qualsevol guia, d'altres no han entès que saber viatjar no implica saber escriure (encara recordo un horrorós llibre de l'Orient Express que finalment no vaig tenir valor d'acabar) i d'altres el volen fer tan personal que ens acaben explicant la seva vida i alguna cosa de la ciutat que fa de decorat. Per sort també n'hi ha molts que valen la pena i Historias de Roma n'és un d'ells.

Tota aquesta dissertació és perquè m'entengueu bé quan us digui que Historias de Roma no és un bon llibre de turisme, és un increïble llibre de viatges. Enric González, corresponsal d'El País a la capital d'Itàlia durant sis anys, ens convida a un recorregut per la seva Roma, la que ell ha descobert durant aquest temps gràcies a la seva inquietud i a l'ajuda d'amics i companys de professió. Un recorregut ple de racons curiosos, anècdotes divertides, consells pràctics i indicacions de llocs que cal assaborir perquè formen part del dia a dia romà. 

Jo no he estat mai a Roma però he gaudit llegint aquest llibre com si hi hagués estat cent vegades i m'obliga a recordar-me que hi hem d'anar algun dia. Podeu donar per fet que el primer que faré quan arribi l'hora serà rellegir-lo i guardar-lo ben guardat a la motxilla. I no em puc imaginar com pot ser de brutal l'experiència si a sobre pots fer la lectura amb coneixement de causa...